Turisme Rural

El contacte més directe amb la naturalesa l’ofereix Granada en els seus sis espais protegits:

Parc Nacional de Sierra Nevada

Amb una extensió de quasi 170.000 hectàrees, este impressionant massís muntanyós va ser declarat per la UNESCO en 1986 Reserva de la Biosfera per a protegir els seus nombrosos endemismes de flora i fauna, que converteixen a Sierra Nevada en una de les zones de major biodiversitat d’Europa. A més d’esquiar i escalar en gel durant l’hivern, el Parc Nacional ofereix la possibilitat de passejos a peu, amb bicicleta o a cavall per infinites sendes. Les zones de menor altitud tenen també la protecció de Parc Natural

Parc Natural de la Sierra de Baza:

Ocupa una superfície de 52.000 hectàrees en la part central de la serralada Penibètica, amb cims que aconsegueixen els 2.200 metres d’altitud. Les vivendes troglodites existents en la muntanya Jabalcón testifiquen que esta serra va estar habitada ja en la prehistòria i posteriorment per ibers, com dóna fe la Dama de Baza. Els pins de diverses espècies constitueixen la vegetació predominant, encara que destacables pel seu port resulten els àlbers centenaris que creixen al costat del llit dels rius que la solquen.

Parc Natural de la Sierra de Huétor-Santillán:

La seva proximitat a la ciutat de Granada el converteix en un lloc d’escampament molt apreciat per la seva població. Té una extensió de 12.500 hectàrees en què predomina un paisatge de mitja muntanya en què els barrancs i pics es mesclen amb avencs, rierols i brolladors. Entre estos últims destaca el de Pinars de l’Alfaguara, prop del municipi de Víznar, des d’on els àrabs van portar l’aigua que abasteix els aljubs i sèquies de l’Alhambra.

Parc Natural de la Sierra de Castril:

Abraça una superfície de 12.000 hectàrees i és de topografia molt accidentada, d’enormes parets verticals esguitada de tossals i nombrosos barrancs, pels que discorren gran quantitat de rierols fins a formar el riu Castril, cor i centre del Parc. El voltor lleonat troba en els penya-segats un hàbitat ideal. Prop es troba la Cova del don Fernando, la de major profunditat i longitud de la província de Granada, amb sales i galeries de gran bellesa.

Parc Natural de les Serres de Tejeda i Almijara:

Amb una extensió de 40.600 hectàrees constitueix un impressionant massís muntanyós que forma barrera geogràfica entre les províncies de Màlaga i Granada. El paisatge ofereix un abrupte i escarpat relleu amb grans i pronunciades vessants, alternades amb les seves característiques crestes en diverses fileres que, delimitant valls i profunds barrancs, es van desenvolupant perpendicularment a la línia de costa. La fauna més abundant és la cabra salvatge.

Tot junt als espais naturals, els pobles de la província constitueixen un altre gran atractiu turístic. Molts d’ells conserven intactes els seus costums ancestrals, la seva artesania, racons carregats d’història i una gastronomia d’elaboració senzilla però sabor gratificant.

Montefrío, en el Poniente Granadino, està format per un bell conjunt de cases blanques jalonades de temples i coronat per una impressionant penya que sustenta el castell musulmà. Prop de la població, en la Peña dels Gitanos, l’home prehistòric va llegar a la província u dels seus majors tresors arqueològics: desenes de dòlmens megalítics rodejats d’esplèndides praderies. En la mateixa comarca, destaca Alhama de Granada, que aguaita des del seu impressionant tajo, i Loja, amb un ric patrimoni monumental tant de musulmà com a renaixentista.

Desenes de menuts pobles blancs, d’empinats i estrets carrers empedrats, conformen l’Alpujarra, una comarca privilegiada, que s’escampa per les vessants de Sierra Nevada. Aïllada durant segles per les muntanyes, ofereix al visitant terres quasi verges per recórrer, la possibilitat de gaudir de les seves peculiars festes, conèixer el seu complex passat àrab, degustar la seva contundent gastronomia serrana i apreciar l’hospitalitat de les seves gents senzilles. Lanjarón, poble famós per les seves aigües i el seu balneari, és la porta a esta sorprenent terra de paisatges agrestos. El barranc del riu Poqueira és una de les principals destinacions turístiques de la zona. Ho componen els pobles de Pampaneira, Bubión i Capileira, on existixen, a on existeixen, som en la resta de la comarca, diversos allotjaments rurals.

Al Costat de l’Alpujarra es troba el fèrtil Valle de Lecrín. Les plantacions de tarongers i llimoners perfumen l’aire a la primavera d’una embriagadora aroma a tarongina. Antics molins de farina, castells musulmans i masos amb encant esguiten esta tranquil·la i lluminosa comarca. A més de les majors poblacions, com Padul i Dúrcal, multitud de pobles menuts se submergeixen entre fruiters, oliveres, ametllers, vinyes i cirerers: Albuñuelas, Restábal, Melegís, Talarà, Mondújar… Per molts dels seus termes municipals passa el GR-7, una senda de llarg recorregut que uneix Andalusia amb Grècia i que en la província es bifurca per a travessar l’Alpujarra i el Valle de Lecrín.

La comarca de l’Altiplà, en el nord de la província, s’eleva fins una altitud de mil metres sobre el nivell del mar. Esta sorprenent zona destaca pel contrast dels seus paisatges. Rodejada per diverses serres, el centre està ocupat per una gran planura, quasi desèrtica, esguitada per cultius i oasi al costat dels rius. L’erosió de la terra ha creat en este lloc un mar de capritxoses torres punxegudes que es tinten al vespre d’un atractiu color roig intens. Les evidències arqueològiques trobades han corroborat als científics que en esta zona, entre les localitats de Baza i Orce, va habitar fa un milió d’anys u dels més antics predecessors de l’home europeu.

El paisatge de la comarca de El Marquesado és també àrid, però bell. Presenta des d’extensions semidesèrtiques d’aparença lunar fins a petits tossals que creixen en l’horitzó per a aplegar a les cims de Sierra Nevada. La principal població de la comarca és Guadix, que alberga el major barri troglodita d’Europa, on més de 3.000 famílies viuen encara a coves, però ara amb totes les comoditats. El poble miner d’Alquife i les menudes localitats de Jerez del Marquesado, La Calahorra, Purullena i La Peza aporten grans possibilitats al turista rural.

L’estrès laboral i l’enfeinada vida de les grans ciutats porta cada vegada a més persones a plantejar-se destinar les seves vacances a una cura de repòs en un balneari.

Estos establiments han deixat d’imaginar-se com a llocs només reservats per a persones majors i s’han convertit en destins de luxe, que ofereixen una variada oferta d’oci alternatiu. Romans i àrabs han llegat a la província termes i banys de tant de prestigi com els d’Alhama de Granada, Graena i Alicún de les Torres; i les propietats medicinals de l’aigua de Lanjarón són conegudes en tot el país.

Junt a estos tradicionals balnearis, en els últims anys han obert en la capital granadina diversos spas i centres de tractament amb aigua. No obstant això, l’oferta més innovadora i atractiva ha arribat de la mà dels moderns banys àrabs, dos establiments existents en la capital que recuperen el gust per l’aigua dels antics pobladors de la ciutat. Decorats amb taulellets i algepseries que imiten els Banys Reials de l’Alhambra, mantenen la típica estructura d’estos establiments, amb sales fredes, temperades i calents. En ells es pot gaudir, a més del relaxant bany, de massatges i de té morú amb espècias.

Els allotjaments a coves de les comarques de Guadix i El Marquesado, i Baza-Huéscar

El Altiplano, s’ha convertit en un dels productes turístics més atractius i singulars de la província de Granada. Actualment existeixen, en les dos zones mencionades i en el barri granadí del Sacromonte, 31 establiments regulats catalogables com a allotjaments turístics a coves. Tots ells tenen com a denominador comú el servici de qualitat, el respecte al medi ambient, i la recuperació i conservació d’una de les tradicions constructives i arquitectòniques més peculiars d’Europa.

Excavats en les entranyes de la terra, constitueixen un magnífic exemple d’integració de l’obra de l’home amb la naturalesa i el paisatge. Cada una de les coves és totalment diferent de les altres. Són, a més, un magnífic exemple d’adaptació de l’arquitectura popular a les característiques del medi físic on es troben: terres dures i resseques que, sense oferir resistència a ser excavades, resulten compactes –pel que no hi ha perill d’afonament– i impermeables –en elles es gaudeix d’una temperatura agradable que es manté entorn de els 18º– resultant fresques a l’estiu i càlides a l’hivern.

Les modernes cases cova ofereixen a l’hoste totes les comoditats exigibles a un allotjament turístic de qualitat i servicis complementaris que les converteixen en òptims centres d’estades de vacances: des de passejos a cavall a sumptuosos banys àrabs, passant per restaurants de cuina tradicional, completes biblioteques o granges de producció de bestiar i cultius ecològics. Per tot això, es comercialitzen amb magnífica acceptació tant en mercats nacionals com internacionals.